Esculls a la deriva

Apunts

2006-10-21T04:28:00.000-07:00

(Medalla) Al Cercle Artístic de Ciutadella n’hi ha tocat una, de medalla de la ciutat. Inexcusablement, devia ser inevitable: llarga durada en el temps i el mèrit de mantenir viu un caliu. A més, al departament municipal de Protocol l’hem de mantenir entretingut, quan no hi hagi cap agermanament a la vista de la costa. És clar que aquest tipus d’actes em són aliens, i fins i tot, refractaris. Coses del caràcter. Ara bé, em va cridar l’atenció de saber que dos expresidents de l’entitat no hi havien assistit a l’acte de lliurament (desconec les causes): Jesús d’Olives i Jaume Font, sobretot, quan d’aquest darrer record la seva presidència com un bot cap endavant, és a dir, una aposta cap a la modernitat de l’esmentada entitat; en les temàtiques de les conferències i actes culturals que s’hi van esdevenir. Llavors, en la nostra premsa de cada dia, he llegit la conferència que va oferir el professor Jordi Bosch i m’ha vingut al cap un memorable article que Llorenç Olives va escriure per a La Veu de Menorca, on posava les coses a lloc i anava desinflant uns quants de globus d’aquests del cofoi establisment (algú l’hauria de rescatar aquell article i establir la dialèctica comparativa). Quan podrem llegir una antologia dels articles de premsa que ha vingut publicant Llorenç Olives? Ai, Si la normalització cultural fos qualque vegada normal o rupestrement normalitzada.
&&&
(Bis) Un altre a qui l’hi ha tocat medalla, aquests primers dies de tardor, ha estat a Emili de Balanzó. La costa fins i tot ha estat xistosa. Ha tingut un caire d’acudit de cinema mut. Per una banda, l’afectat ha vingut a dir que no s’ho mereixia aquest homenatge, que gairebé s’havien equivocat en donar-li i oferir-li aquest reconeixement públic, emperò, per un altre costat, l’ha anada a cercar, a la cosa metàl·lica. Medalla, placa o metopa, tant se val! Com quedam? La fantasia de la vida molt sovint et fa fer allò que, justament, no voldries fer. Un arriba a la fatídica conclusió que qui té una qualsevol medalla, també té una àncora. I quan hi ha corrents o tiranya, un pedral pot sucar la barca, momentàniament. Abans de salpar cap a altres destins.
&&&
(Cap amunt) Pujàvem la muntanya del desencís. Al peu del Toro, ens esperava Gaidamer amb una garrossa d’ullastre i boina calada fins les celles que, en veu fluixeta de moribund, ens deia: heu fet tard, heu fet tard, heu fet tard...

Sense carnet

2006-09-13T03:02:00.000-07:00

Sense carnet

(Günter Grass) Aquest estiu haurà estat l’estiu de Günter Grass. Hi haurà hagut comentaris de tots colors i, bensenes, preus modificats en les agendes. Gairebé tothom que té l’encís de l’escriptura ha dit la seva, com així ha de ser en una societat oberta. A consciència, l’escriptor ha aconseguit que parlessin de les seves confessions de joventut, i sobretot, del seu personatge. Les pàgines de cultura de la premsa han pogut parlar de qualque cosa cultural. Tothom n’ha dit la seva, fins i tot, Mario Vargas Llosa, ha fet l’article de la condescendència. Gabriel Janer Manila, em sembla que ha publicat la cosa més decorosa sobre el tema, un dijous qualsevol d’aquest agost en el diari de Mallorca. Crec que només hi manca que el seu amic, company de reivindicacions, Juan Goytisolo s’apunti a la llista i pugi al carro. Günter Grass em va captivar en la seva obra El Timbal De La Llauna, les seves obres posteriors no em motivaren com aquella inicial, tot i que després, en el llibre El Meu Segle, em va tornar a recuperar com a lector entusiasta. La pel·lícula que es va basar sobre la novel·la del tambor va saber plasmar els ambients i els personatges del llibre, i va aconseguir rompre aquell tòpic que diu que d’un bon llibre no surt bon cinema, idò, un cas excepcional com també es va produir en l’obra d’Umberto Eco, El Nom De La Rosa, ambdues han resultat unes pelis afortunades fonamentades en obres de categoria literària, la qual cosa no es dóna gaire sovint. Sembla que el que ha cabretjat al personal respectable ha estat la trigança de Günter Grass en donar a conèixer, o tan sols, reconèixer pelant la ceba, les seves vel·leïtats nazis de joventut. Potser sí que algun dia, temps a venir, després d’un diumenge desbudellat, qualcú s’encaparri en dir-nos (historiadors vindran, no ho dubteu: vindran de fora a historiar-nos) que vam ser uns franquistes perquè vam fer la mili, en tost d’esfondrar aquella tirania militar, i que tot plegat, sense cebes que pelar, vam col·laborar amb aquell règim castrense. Malgrat tot, no deixeu de llegir, si teniu ocasió, El Tambor de Llauna, que és un llibre d’un realisme cru, abans de màgic. És clar que jo, seguiré amb els meus preferits de sempre en llengua alemanya que són Thomas Bernhard i Peter Handke. Sobretot, en les traduccions de Miguel Sáenz. Bon profit.

Sense carnet

2006-09-05T06:09:00.000-07:00

Sense carnet

Xavier Pardo, don Corleone rostit a la menorquina, ha plegat (així com va venir: a la francesa) del seu rodol, al carrer Sant Cristòfol, i ens ha deixat en aquestes pàgines de periòdic satèl·lit, un escrit sobre colombòfia urbana, entre altres interferències, i un altre article sobre Poincaré. Aquest estiu, l’home antropològic de l’oci, ens ha vingut amenaçant d’una propera jubilació anticipada i d’una molt probable residència a la ciutat portuària de ponent. Potser, quan torni per quedar, serà el moment de fundar una Acadèmia Esotèrica del Materialisme o bé, en hores baixes o estones perdudes, una Escola de Cuina de la Dialèctica. Mal que mal, ja tenim revinguts aquests comodíssims calçons de cuiner de la botiga Únic i, en qualsevol moment, podem treure el carnet de manipulador d’aliments. És clar que així com estan les coses i, aquest temps de mudances, no barataran les coses de cada dia (que aniran a pitjor: Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, Sánchez Ferlosio dixit), idò, uns cursets accelerats de gansterisme no hi serien de més. La universitat d’estiu de l’Illa del Rei, n’hauria de prendre nota. Encara que només sigui per afinar la punteria i poder anar a les fires de les festes de cada poble i treure una nina de pedaç. No estarem per professors. Ni per llibertat de càtedra.
&&&
En Quel (aquest amic a prova de bomba i de plàstics marítims) m’ho té dit: puta per puta, ànima mea!
&&&
Qualsevol aixeca els capcers de l’esperança.
&&&
Una bimbolla de sabó que no rebenta pot tenir el seu perill d’encisament continu. L’abstracció en pla definitiu, cansa. La seducció de les bimbolles es troba en la seva caducitat. Així com surt al vol dels oratges, sabem, amb premeditació i astúcia, que tindrà els segons comptats. I aquesta xifra cronològica perpetua l’encís.
&&&
Un rellotge aturat a la cambra de xaloc és el poema perfecte. No ha de menester cap retoc. Ni una correcció d’estil. A vegades, em passa el temps mirant aquest rellotge de caixa i les hores s’esmussen per arribar a temps.
&&&
La lectura de les notes filològiques de Joan López en la BERENETA DE MOTS, una nova descoberta d’aquesta temporada. Una trinxera a tenir en compte des d’ara. En tot cas, serà un amagatall on trobar erudició i divulgació en una mateixa càpsula. Altrament, tot allò que s’aproxima als comentaris de les Converses Filològiques de Pompeu Fabra és d’agrair. Els erudits que saben enfangar-se són dignes de la nostra constant lectura. Emperò, l’inefable Mi quel Melià gestiona el pressupost idiomàtic i sabem que no fa tot allò que està capacitat per fer. Via fa qui no s’atura.

Sensecarnet

2006-08-30T06:07:00.000-07:00

1. Les lectures d’estiu poden ser d’allò més diverses, o també, poden complementar lectures anteriors que esperaven una altra lectura més pregona; una ocasió perduda o una passió intel·ligible. Normalment, hom tendeix a fer lectures lleugeres, de fàcil digestió, que ja vindrà l’hivern a agombolar el passeig de les pàgines. Sí, durant l’estiu, hom defuig d’aquells llibres carregats de notes a peu de pàgina o fa el que pot, perquè no li caigui damunt la taula de l’oficina, un expedient emmerdant que suposi aixecar un croquis de malentesos, antecedents i propostes. Idò, aquest estiu se m’ha presentat sense avisar, mentre estava en empresa grossa: llegint l’obra completa de Miquel Batllori; dinou toms (i un tom de bibliografia) bellament editats per Tres-i-quatre. I malgrat la calor i altres interferències ambientals, he seguit costa cap amunt, amb el programa previst. I és que Miquel Batllori no decepciona per cap cantó. El que no he fet, en la lectura proposada, ha estat seguir un ordre cronològic de l’edició. Vaig començar a envestir pel darrer tom: Records i últims escrits. Sabia cert que si aquell llibre em captenia, llavors, la lectura dels altres toms, seria qüestió de mètode i de posar-me caparrut, perquè tenia la seducció infectada. Una seducció que en aquest autor s’hi alena en cada pàgina.

Sensecarnet

2006-08-29T08:14:00.000-07:00

6. El nostre turisme mentre va ser simplement turisme, en tost d’una indústria turística, la cosa marxava relativament bé o així ho semblava. Si qualcú ha rebentat l’encant econòmic/ecològic d’aquells visitants assumibles en número i en períodes d’estada a l’illot, hauran estat aquells agents qui n’han volgut treure un negoci immediat, un espoli voraç i un benefici exclusiu, és a dir, Foments, Ashomes, Conselleries, etc. El menut negoci que de rebot o, en intermitències col·laterals, sucaven els indígenes de la Reserva de la Biosfera era proscrit (per la seva petitesa), arribant a llogar qualque habitatge de segona residència, o llogant la pròpia casa per anar a estiuejar en tendes a La Vall o a l’hortal d’un parent, idò, no us penséssiu: aquelles rendes no declarades eren les millors inversions que es podien donar a l’illot, perquè s’anaven filtrant en les economies domèstiques, i fins i tot, en més d’una vegada, aquelles entrades de petit capital ajudaven a pair el glop, perquè famílies d’indígenes de modesta nòmina poguessin enviar als seus fills a estudiar a fora, bensenes, trepitjant seu universitària. Ara per ara, per reconduir el tema turístic massiu i sense escrúpols només hi queda el remei de sofrir una crisi forta, una baixada vertical de visitants durant alguns exercicis econòmics seguits, i mentre aquesta crisi no es produeix, les autoritats de la MAB ens podrien oferir unes vacances pagades durant tot l’estiu, i noltros, illencs de soca-rel, indígenes d’ungles llargues i amb olor de peus, de caràcter esquerp i que només sabem dir: I don’t know (res sé), podríem fer una estada nord enllà, en un bucòlic exili, esperant que els visitants ocasionals de la nostra reserva indígena (illot per noltros) fossin retornats als seus països i els hotelers golafres s’haguessin omplert les butxaques. És una proposta de sac romput.

Sense carnet

2006-08-25T01:29:00.000-07:00

7. Sense carnet pots anar per tot, fins que et pleguen. I te echan el guante.

&&&

Tenir la sort amagada, darrere el mirall d’un horitzó, per llogar. Tenir la sort de no haver de tenir sort sostinguda.

&&&

Els turons de Cesare Pavese quan l’estiu declina i la tardor vol nedar a fora peu. Aquells turons pels camins de tramuntana són l’itinerari d’un paisatge en suspensió.

&&&

Mai fins ara, en Ritus no havia aconseguit tenir-me al seu costat, fins que vaig llegir el seu diari de despropòsits abans del concert a la plaça des Born. Vaig quedar gelat de com anava la música. Parlant d’aficionats va quedar curt. És clar que Verdi que, també era de poble, ho hagués entès. I Pirandello, aquest sí, que hagués fet qualque suca-mulla a la siciliana.

&&&

A la consulta no sabia què dir del dolor que tenia; quan el doctor va demanar: Què tens? Ell va contestar: No ho sé! No li va receptar res i, totsolet, es va curar. Al Vaticà han remès l'expedient.

&&&

Divendres. Cala Tortuga. Exhaust de dur la nevera portàtil i la senalla de tovalloles. I un xibit carabassa del Cim (aquells de la promoció de la protecció solar). Tanta obsessió incomprensible per arribar fins aquesta cala. Ara em sé (he sabut calcular sense ponència) el valor excèntric de Santandria.

Notes

2006-07-02T08:32:00.000-07:00

(Plomes i àncores)

Tota una vida esperant l’arribada de l’home del sac.

&&&

Na Carme Vivó, en les carotes santjoaneres d’aquest any, haurà superat els originals. Mejorando lo presente, com diuen els peninsulars.

&&&

Les ciutats amb port tenen futur. Les ciutats portuàries servaran la història. Una vegada esgotat el petroli, els aeroports hauran de tancar, regularitzar llocs de feina i cancel·lar els vols, en canvi els ports, sospitosament, a colps de corrents marítims, velams i rems, recuperaran l’encís dels viatges. La nostra actual civilització farà una girada de capulla. No entenc aquest personal de la ceba reservera. Els vaixells no arriben a contaminar el que veritablement contaminen els avions, ni de bon tros. En la gestió dels aeroports són les multinacionals i empreses sense rostre qui se’n porten la majoria dels dividends, en l’administració dels sistemes portuaris, sempre hi haurà aquella petita i mitjana empresa d’àmbit local qui podrà sucar algun benefici. No ho entenc.

&&&

Pixava petroli.

&&&

Avui per avui, una de les poques columnes que queden dretes d’aquell inicial pacte entre en Zapatero i Carod Rovira, és en Quico López, com a membre del Banc d’Espanya. Una columna com aquelles altres columnes que jo havia vist, quan em passetjava amb les sandàlies pels emmacats d’Ephesos. No dimitirà pas. L’economia vindrà a ser aquell orgasme no declarat davant les autoritats monetàries.

&&&

(Santandria 2006) Bandera blava. Enguany, una altra vegada, la mateixa història de cada any, una animalada d’embarcacions i d’amarraments contra la tranquil·litat dels banyistes de mar i nedadors ocasionals, qualsevol s’hi fica a l’aigua per mor d’obtenir una clenxa d’hèlice, o de veure’t empastifat d’olis i petrolis, o altres substàncies surants. En l’ordenació d’aquestes cales pròximes a la població, la hipocresia política és la de sempre, governi qui governi. La Llei de Costes i altres normatives passades pel folro. És clar que la millor llei és aquella que un mateix es fabrica. El personal del Seprona fa el que pot, és a dir, no res.

&&&

El jutge Grande-Marlaska en tost de quedar a l’Audiència Nacional per vetllar someres, hauria d’emprendre accions judicials contra els àrbitres del mundial d’Alemanya 2006 i contra la concorxa de la Fifa, atès que l’organisme és competent en la matèria i el futbol és una religió que evita guerres i en provoca unes altres, bensenes, les someres no hi ha qui les vetlli.

Notes

2006-06-30T02:57:00.000-07:00

(Instants i bellumes)

Entre rissaga i rissaga, l’estiu fa camí. El cicle rissaguer esdevindrà un climatològic fet diferencial que la burocràcia de la reserva de la biosfera ho haurà de tenir en compte.

&&&

Cap caprici no s’ha fet realitat, només ens queda provar sort pels carreranys de la mitificació.

&&&

Un altre any, com cada any, les festes de St. Joan hauran estat (per un no creient ni en orígens ni en funcions) l’anacrònica teràpia solsticial o, tal vegada, la purificació pagana dels sentits. Una purificació a seques.

&&&

Em va venir a dir que ja no em feia amic i vaig tenir el pensament: una altra inversió perduda o una despesa a descomptar.

&&&

Havia endevinat l’ensortilla perquè, l’endemà de tot, la foto ho demostrava.

&&&

I els corbs criats aprenien el retorn capvespral del seu vol, abans que aquest no fos nocturn. Massa fosc i massa tard per anar a sopar.

&&&

En Quelmaris enguany també s’ha enrolat a pescar plàstics.
&&&

Com en una corrida de toros, hom espera l’entrada en plaça del jutge Garzón. Tal vegada, les festes de San Fermín facin de mitigar l’ensopegada judicial.

&&&

Hom demanava la dimissió de Luis Aragonés, els quatre carrosses de l’equip francès ens van donar una lliçó de futbol. Pel pròxim mundial de 2010 (no cal mortificar-nos més encara), en Zapatero hauria de ser el seleccionador espanyol. I el Psoe hauria de repescar en Bono per a president del govern. No hi pensem més.

Conferències

2006-05-19T02:56:00.000-07:00

En 32 folis Miquel A. Limón ha aixecat una conferència sobre la II República espanyola a la ciutat d’Alaior; una conferència plausible que, en el seu dia de dissertació, no vaig poder sentir (tot i que m’haguera agradat posar l’orella i escoltar el timbre de veu del conferenciant, en el cau on habita i resideix), emperò, que dies després he pogut llegir confortablement assegut a un balancí a la terrassa de Son Gramanet. Arran dels 32 folis hom es va adonant del relleu de la història local d’Alaior durant el període de la segona república; el relleu dels personatges que hauran de regir o gestionar l’administració local. Debades, en una conferència no es pot entrar en profunditats històriques, ni en recerques historiogràfiques de feixuga comprensió, ni en complexes interioritats del poder i de la gestió d’aquest mateix poder en l’àmbit político-administratiu, perquè la cosa pot cruixir i fer-se d’una digestió pesada, per altra banda, la conferència és un gènere que té el seu propi format, és a dir, que té les seves lleis no escrites, i àdhuc, funcionen inevitablement com la llei de la gravetat, quan les coses cauen avall. La conferència és un gènere gairebé impressionista; s’ha de saber oferir la imatge en unes quantes pinzellades, sense carregar l’ambient, però alhora, sense deixar-ho en un pur esquema d’intencions, vull dir, que entre l’esquematisme del detall i el mecanisme de la digressió s’hi ha saber encaixar el corpus textual en pròpia veu, fent del text apuntat una cossificació oral i, a mi em sembla, n’estic convençut, sense cap mena de dubte, que Miquel A. Limón ho ha aconseguit en aquests papers: ha sabut convidar-nos a conèixer una realitat oblidada, ha sabut deixondir-nos de l’ensopiment quotidià mitjançant les seves paraules, quan una conferència és un convit a l’adquisició de coneixements i et posa en evidència de tot allò que encara tenim per aprendre, idò, és senyal que la pedrada ha fet cop. Només cal que aquests 32 folis, qualque dia siguin impressos en una revista de rebentada difusió o en fascicles en un paper periòdic. En conferències així et venen ganes d’aplaudir.
(Postdata) Aquesta conferència i les que van oferir Andreu Murillo a Maó, i Amador Marí a Es Castell, s’hauria d’intentar que fossin publicades en un sol volum.

Borbons en bany maria

2006-04-14T00:50:00.000-07:00

Fins quant haurem d'aguantar els Borbons? Els espanyonets som molts donats a la fatxanderia, a donar receptes democràtiques a d'altres països, fins i tot, contingents militars, amb el patrocini dels pressupostos generals de l'Estat, són a altres territoris a vigilar insurgències locals contra sistemes preestablerts, fins i tot, els nostres diplomàtics en fan ufana de la nostra transició democràtica, emperò, tothom oblida que som immersos en una monarquia en ple segle XXI, i quan arriba un dia com avui, només podem brindar amb la impotència d'una ironia qualsevol: VISCA LA REPUBLICA RETROSPECTIVA!

Llosques

2006-04-09T02:30:00.000-07:00

Llosques

(Estil professional) Treballava de rentaplats, però, portava al damunt tota la idiosincràsia d’un director d’hotel.
&&&

(Primer d’abril) Seria fantàstic si tots enganyàssim alhora. Com diu Serrat en la cançó: ningú sap el què compra, ningú no diu el què vén.
&&&

Nedava amb estil i, a poc a poquet, s’anava ofegant al safareig dels dies.
&&&

Quan vaig llegir que el projecte d’oci i equipament de lleure que ha de substituir el Portal de la Mar i Mannix, contemplava la instal·lació d’unes boleres vaig somriure de satisfacció. Vaig pensar que aquest cop l’han endevinada!
&&&

(Ocimax) Durant tot aquest hivern passat, cada cop que som anats a Maó, ha estat per visitar la bolera, als soterranis d’Ocimax, i és que hom quedava més ple de seny que no visitant altres indrets de referència com Cime, Ime, teatre Principal, etc.
&&&

(Ornette Coleman) Amb la finitud de l’hivern s’hauran acabat aquelles nits, llargues nits d’hivern, d’escoltar en exclusiva els renecs sonors d’aquest saxo.
&&&

Sembla que un dels adagis que estigui en qüestió, d’ençà l’anunci de la treva etarra, és aquell qui diu: qui perdona, ja ha perdut. No serà una labor fàcil haver de destriar la part política i l’altra part jurídica del fenomen terrorista. Altrament, caldrà estar a l’aguait per si rebrota el fenomen pervers de la impunitat en les forces de seguretat de l’Estat, aprofitant les hores baixes. Entre la claudicació i la redempció voreja el torrent a cada riba.

El mago

2006-04-02T05:46:00.000-07:00

El Mago De Viena de Sergio Pitol (editorial PreTextos) vindrà a ser el llibre que clou la triologia que conformen els altres dos llibres anteriors: El Arte De La Fuga i El Viaje. En El Mago De Viena hi trobam un poc de tot, sembla un llibre de calaix de sastre, on hi podem trobar retalls de diversa procedència i de motivadora lectura: dietaris, ressenyes, vivències, impressions, etc. Consider que amb, els altres dos llibres citats, aquest llibre constitueix una fita en la literatura castellana. No obstant, El Arte De La Fuga segueix essent un llibre inigualable encara, hi ha un abans i un després d'aquell llibre, viscut i escrit amb la passió literària que només és consentida quan el so de la campana té el ressò de la qualitat. Tot sigui dit d'antuvi, les obres novel·lístiques de Sergio Pitol no m'han entusiasmat gaire, o potser no he sabut trobar-hi l'eco literari que preconcebudament hi cercava, en canvi, aquests tres llibres esmentats m'han ofert més del que esperava: una saviesa a peu de pàgina que no he copsat en altres autors. No us perdeu la lectura d'aquesta triologia: la passió literària hi és a cada capdecantó de les seva pàgines i Sergio Pitol pot pressumir d'haver escrit quelcom clàssic en aquest temps de contemporànies novetats. El Mago De Viena vindrà a ser la clausura d'aquell El Arte De La Fuga, que hom té com la cosa més categòrica que s'hagi escrit en llengua castellana d'ençà la mar és de color de vi.

Escandall de llosques

2006-03-31T02:23:00.000-08:00

Llosques

(Sala d’espera) La mort és aquella dama que va en pèl pels passadissos i que tothom esquiva de mirar per la seva estúpida bellesa.
&&&

(Suïcidi) Portava tot el pes del món damunt les seves espatlles, i quan es va dar compte, va ésser agafat al vol.
&&&

(Paisatge) El seu cul em tapava l’horitzó. M’hauré de comprar una postal d’aquella platja.
&&&

Tirava l’escandall i un profund silenci naufragava a sa Barra.
&&&

Quan s’aturava l’ascensor en aquella planta hospitalària hom mirava les rajoles d’enterra, qualsevol aixecava els ulls per veure el rostre pàl·lid de l’últim orgasme.
&&&

Tot sortint del quiròfan, el cardiòleg mos va dir amb un somriure trencadís: li hem salvat el cor, emperò, amb el seu caràcter no hem pogut.
&&&

Ja ho havia deixat escrit Ryszard Kapuscinski: de les armes, de l’estupidesa i de la por, no es pot esperar res de bo. Bensenes, hem de reconèixer que la política s’hi fonamenta damunt aquells tres pilars.
&&&

(Hotel) Quan a la mala hora va entrar al hall de l’hotel, el conserge nocturn li va lliurar el termo i van compartir un te de regalèssia, com un qui comparteix un porret en la cerimònia de l’iniciació.

Fitxer de lectures

2006-02-22T07:17:00.000-08:00

Aquests dies, quan estic passant a net, les 271 fitxes de lectura que vaig fer l'exercici 2005, m'he quedat mirant, d'una manera contemplativa, la fitxa que vaig redactar pel llibre EL MENORQUI DE LA BEAUCE de José Cardona Sintes, en traducció del francés d'Irene Cardona Olives. Un llibre de memòries i de testimoni apreciable; un document de primer ordre. Vaig disfrutar amb la seva lectura i açò es nota amb els apunts que vaig anar anotant en la fitxa que ara hauré de desxifrar i posar en ordre les idees i gravar les sancions que aquella lectura em va causar, tot just farà un any. Jo recomanaria de bon grat que qui no hagi llegit aquest llibre, faci l'esforç de llegir-ho: en sortirà més humà (quan l'home és la mesura de totes les coses). Un llibre que no decepciona: autèntic fins al moll de l'os! Cal haver viscut perquè les paraules senzilles tenguin aquest dringar de sentits i de sensibilitats! Cal haver viscut perquè no s'oblidi l'inefable esforç contra les mesquineses dels homes contra els homes. Un llibre sortosament camusià! Cap autor menorquí contemporani ni de pretèrit recent, m'ha donat el to de les vivències que he aconseguit rebre en el capítol 10: Aprenentatges. En una nota marginal de la fitxa de lectura, en una lletra de postdata, hi puc llegir: he d'aconseguir una edició francesa d'aquest llibre: Le Menorquin de la Beauce. Una lectura dotada de goig literari.

Tor

2006-02-20T05:21:00.000-08:00

Feia temps que no llegia un llibre d'una sola tirada. Així ha estat amb la lectura de TOR. Tretze cases i tres morts de Carles Porta (ed. La Campana). Aquest és un llibre que t'enganxa a la primera i que per la seva senzillesa narrativa i per la cosa expositiva dels fets, no et vas adonant i vas girant pàgines i més pàgines, fins arribar a la cloenda. Un reportatge ben adreçat i que et quedes amb l'ànsia de saber més, de voler saber més d'aquesta muntanya omnipresent i l'enigma dels seus propietaris. Aquest llibre està destinat a ser un bestseller en català. Carles Porta ha aconseguit allò tan difícil: voler fer fàcil l'estructura d'una investigació de camp, amb tots els elements periodístics incardinats en la prosa que es publica i tot allò altre que es deixa de publicar, perquè només són intuïcions que cal demostrar i comprovar. Un llibre afortunat aquest de la muntanya de Tor.

Altres estampes

2005-10-16T04:44:00.000-07:00

En Zizou ens envia més estampes de les seves:

Trio d’estampes
(Estampes 4)

Que jo recordi qui ens va impartir l’assignatura de Menorquín va ser don Fernando Martí Camps, un capvespre cada setmana i don Pedro, no sé com ni com no, venia d’oient no pas de professor (jo el feia com un alumne més, donat que en una llibreta prenia apunts del que anava dient aquell personatge amb sotana), l’esmentada assignatura anava de tot i molt, era el calaix de sastre perfecte per mostrar un poc de tot i un res de poc: llengua i literatura menorquines, història i llegendes de Menorca, etc., ensems, el que més em va plaure i vull pensar que, no vaig ser l’únic en la predilecció, varen ser les filmacions del senyor Canet i del senyor Agustí Sintes que foren projectades al llarg d’aquella assignatura... No record haver après gaire cosa aquells capvespres de dimecres, a tot estirar, que una vaca en plural s’escrivia vaques i no vacas. Ara bé, aquelles lliçons desgarbades van encendre un caliu que, anys a venir donaria fruit, és a dir, que va ser una assignatura d’estimulació de la cultura pròpia, que teníem a l’entorn de cada dia i que, desconeixíem profundament, pel mèrit de ser massa pròxima i és que les proximitats, normalment, s’ignoren.

(Estampa 5) Han passat els anys. Tothom i cadascú ha pregat pel seu sant. El generalíssim dorm el somni esquinçat davall una feixuga llosa. Els pioners de la Nau i St. Jordi organitzen el Festival des Pla, i qui és l’organitzador tècnico-ideològic i duu, gairebé tot el cotarro damunt la seva espatlla, és en Bep Portella. Som de visita a ca n’Isaac Melis que viu a casa dels seus pares, davant es Canal Salat, i que és una estrella emergent en el fenomen de la cançó menorquina. A cas Governador volen saber quines cançons es cantaran, i a més a més, s’han de lliurar la lletra d’aquestes per triplicat, aquest és el joc si volem aconseguir la pertinent autorització administrativa. N’Isaac, que ja té un cert renom i que, s’està professionalitzant en aquest sector, ens deixa a la deriva del seu representant, un tal Paco Poch, si no record malament, un os que haurem de roegar . El que semblava que havia de ser una entrevista de pur tràmit s’està complicant en excés, un poc massa. N’Isaac és un professional (aquesta cosa tan contradictòria: el professional és aquell tipus que cobra pel que fa, ho faci bé o ho faci malament, emperò, de cobrar, cobra) i els organitzadors d’aquest festival no poden pagar cap tipus de catxet. Mentrestant, en un interval de la conversa, he sortit al portal del carrer a fumar-me un Celta curt i en Pere Melis que m’acompanya amb un Ducados, em diu amb una mirada xinesa: sí que deu estar malament es règim que té por de quatre imberbes com voltros! Tot s’ha de dir, n’Isaac va cantar sense cobrar un cèntim, a més, va cantar Muralles, una cançó de la collita pròpia den Portella.

(Estampa 6) Encara han anat passant més anys. Som al teatre de St. Miquel. El Col·lectiu Folkòric ha organitzat un glosat en homenatge a l’Amo de Son Mascaró. Sentirem les veus de Josep Triay, Biel Cardona, Miquel Ametller, Esteve Barceló i Bep Coll. Un servidor ha de presentar un quadern de folklore que la impremta no ha tingut enllestit, no és la primera vegada que açò passa. Jo he anat escrivint unes fitxes, fent un buidatge de múltiples lectures que païdes o no, he anat devorant aquestes darreres setmanes (he de dir que he pogut consultar la biblioteca que Eduard Delgado té a disposició nostra al seu casalot). Abans de partir, en veu tremolosa de conferenciant, m’he atracat fins la barra del bar del club i he près unes herbes dobles amb un torròs de gel. Quan he enllestit el discurs, he tornat a la barra, per demanar un cubata. Darrere meu ha vingut en Pere Melis qui m’ha donat una abraçada d’amic i m’ha demanat una còpia de la conferència, li som dit que no tenc cap còpia, que la cosa ha sortit improvisada com un glosat, que només tenia unes fitxes amb citacions d’alguns autors per reforçar les meves digressions i m’ha amollat: quin cap de be! Després del segon cubata, ha vingut na Saret i m’ha dit: no podies fer una cosa més planera, no podies evitar fer-te l’erudit... Més tard, al sopar des Caliu, en Bep, el meu germà, qui havia fet una actuació memorable recordant al seu mestre glosador, que em diu: una altra com aquesta i mos acabes d’escalivar es públic. Jo només he estat capaç de consolar-me: bono, almanco, a n’en Pere Melis li ha agradat es meu empatx. Quines coses...

Estampes

2005-10-12T04:40:00.000-07:00

L'amic Zizou m'envia aquest paper:

(Estampa 1)
2. La primera vegada que vaig fer coneixença de Don Pedro va ser a l’edat de 7 anys, a segon curs d’Egb (que encara no es deia així la cosa de l’ensenyament) a Calós. Jo venia d’haver cursat primer as Born, on havia conegut, sense voler tastar-ho, la cosa més sinistre del règim franquista: anar a cagar i no trobar mai paper, és a dir, que t’emportaves una llibreta a l’excusat o maldaves de cagar dur perquè no te quedàs res residual pel culet. Jo em vaig espavilar com vaig poder i, cada vegada que havia d’anar de cos, partia cap a l’edifici de Correus, on trobava un gest comprensiu de mon pare. Ja ho va deixar sentenciat Ovidi Montllor: el wàter era al fons i a l’entrada la merda.

(Estampa 2)
D’aquell segons curs escolar, potser sigui el període que guardi o servi els records més estimables. El canvi de col·legi em va plaure. Amb Don Pedro, durant aquell curs, cada dia apreníem una consigna que copiava d’un llibret de citacions, l’apuntava a la pissarra i noltros l’havíem d’aprendre de memòria com una cançoneta, perquè durant tot lo dia, el pol magnètic era aquella consigna escrita en xoc, la que em va quedar més gravada va ser aquella que deia: dos ojos para toda la vida o aquella altra de Domingo Savio: antes morir que pecar. Inexcusablement, la meva posterior mania pels aforismes de Kafka, Canetti, Cioran, Ceronetti, Walter Benjamin i tants d’altres autors, vengui d’aquelles consignes diàries que Don Pedro ens posava en òrbita. Tot i que no pronunciava les paraules en una correcta dicció, jo aquell mestre l’entenia, sense gaires esforços de concentració, si ho comparava amb Don Andrés que havia tingut a primer curs. El sadisme professoral també havia baixat el llistó amb el canvi d’escenari col·legial. No obstant, aquells dies, de qui tenia una enveja sana era den Bep, el meu germà, que anava as Seminari amb Don Antonio, i es passaven cada capvespre, veient la tele. I noltros a pencar les consignes.
3.
4. (Estampa 3)
5. A l’edat de 10 anys, a cinquè curs, vam tenir una altra vegada Don Pedro de mestre. Aquell home ja no era el mateix home. Aquell home estava més crispat. Era agressiu i de morro fort, més mal humorat que mai, quelcom l’havia infectat com una pigota mal curada. És clar que, des d’un punt de vista acadèmic, noltros havíem perdut dos cursos seguits, tercer i quart, amb les ensenyances de Don Enrique, tot i que la felicitat gairebé va ser diària: ballant, cantant i dibuixant. Llegir, escriure i fer compotes sembla que podia esperar. I ara, de cop i volta, a cinquè curs acabat d’estrenar, don Pedro ens exigia recuperar el temps perdut sense haver après res de profit acadèmic, a criteri seu, durant els dos cursos anteriors. Jo, fins i tot, vaig haver d’anar a escola de repàs a can Bep Llimeta, per afegir-hi al munt. D’aquell curs, només record dues coses positives: l’amistat amb en Pins de ses Truqueries, qui va ser company de pupitre i m’oferiria conèixer els paratges del lloc on habitaven, i les excursions que, sota la direcció de don Pedro, vàrem efectuar pes Canal dets Horts per fer un herbari: collíem fulles d’arbres i dissecàvem plantes, flors i fruits. Allò sí que era sortir de botador.
6.

Oda d'Horaci

2005-10-12T02:19:00.000-07:00

El mestre ens ha enviat aquest correu electrònic des de Sant Celoni:

Hi ha una oda d'Horaci que m'ha captivat. Sembla un petit joiell. Ésla cinquena del llibre primer. En vaig fer una versió en versoshexasíl·labs, combinats amb uns quants de vuit i deu síl·labes. Elritme funcionava, però no s'hi reflectia l'estructura de l'original.Ara mateix n'he fet una nova versió, dividida en estrofes quecorresponen a les del text llatí. Els resultats em semblen-provisòriament- acceptables. Tanmateix, l'oda és tan sòbria, diu tant en tan poques paraules que,abans de transcriure-la, m'ha semblat oportú de fer-ne un comentari:un simple ajut a la lectura. L'he fet a corre-cuita, sense llegir resdel que n'han dit, del text, autors que en saben molt més que jo. Pirra és una al·lota elegant i summament seductora. Posseeix unallarga cabellera, d'un ros sumptuós, recollida en una trena que nomésdesfà en la intimitat. Del seu amant sabem, tan sols, que és un joveairós, lleuger de moviments, que s'agrada d'envoltar-se de roses i deperfumar-se profusament, i que està convençut que Pirra li serà semprefidel.. Però Horaci ja sap que aquell amor ha de ser de poca durada. I aquí,el poeta introdueix la metàfora marítima: el jovençà, que navega en unmar de bonança, no s'adona d'un oratge traïdor que l'arrossega cap al'ull de l'huracà. Horaci ho sap perquè ha viscut un episodi semblant: després d'unafeliç i breu navegació, ha naufragat de cop i volta. Amb prou feinesse n'ha sortit. Ara s'identifica amb el nàufrag que deixa el seu exvotal temple de Neptú, i també hi penja la túnica, encara humida. En aquell temps era costum que els supervivents d'un naufragi fessinpintar, com exvot, un quadret que representava la tràgica escena. Hihavia pintors que feien quadres per encàrrec. A un d'aquests pintorss'adreça Horaci: "I potser de pintar xiprers tens traça, / però de quèet serveix, si en la pintura / que t'han pagat cal que s'hi vegi unhome / que, entre les restes del naufragi, neda / sense capesperança?" (Ars poetica, 19-21). Malgrat el seu amorós fracàs, Horaci es compateix d'aquells que no hantastat mai l'amor de Pirra: "Malaurats els que et veuen, resplendent,i no poden haver-te!". Es tracta d'un sentiment que em sembla anàlegal de Joan Alcover quan ens parla del bé que ha perdut. Abans degaudir-ne, d'aquest bé, la vida era "un camí de roses", però el poetano havia viscut de debò, no coneixia, encara, l'hora de la plenitud. Iara no canviaria per res el seu present de desconhort i dolor pelsdies, despreocupats i alegres, de la llunyana joventut.

Bé: vet-aquí l'oda d'Horaci:

Quin airós jovençà, evoltat de roses,
xop de perfums, oh Pirra, en delitosa
cova t'abraça? Per a qui destrenes
la rossa cabellera,

senzilla i elegant? Quantes vegades,
ai!, plorarà la fe i els déus volubles,
negres ventades i encrespades ones
mirant amb ulls incrèduls,

ell que avui et gaudeix i es creu haver-te,
com or pur, sempre igual, amable sempre,
ignorant que l'empenyen uns oratges
traïdors! També mísers

qui et guaiten, resplendent, i no et coneixen!
Un exvot al mur sacre és testimoni
que al poderós Neptú he deixat, penjada,
la humida vestimenta.

Toni Moll

Llosca

2005-09-24T01:13:00.000-07:00

En Pau, el meu amic pescador i baixamaner, m'ho t'he dit de fa temps: la mar com més té, més brama...

Llosques

2005-09-23T07:38:00.000-07:00

Era pessimista per naturalesa i es deixava seduir pels optimistes de tota la vida.

%%%

Pel seu aniversari li varen regalar una cadernera qui cantava de joia, idò, no va tenir altra idea que obrir la gàbia i amollar-la, a més a més, al·legava a qui el volia sentir: vaig estar cinc mesos tancat dalt la Mola.

%%%

El meu veí i jo, somniam amb els rotlos d'esclatassangs.

%%%

Rebem telegrama de l'Amaçones: tot va bé... stop. Bep. stop.

%%%

Repassant un manual de geologia que vaig adquirir fa una vintena d'anys; em faig creus de tot el que he deixat de saber... No sé per on començar a redactar aquesta conferència que m'han encarregat. No hauria d'haver acceptat la convidada i ara el compromís és adoptat.

%%%

Així com passen els dies veig que hauria d'haver partit amb en Bep cap a Brasil: a conjugar la teòrica amb la pràctica.

Llosques

2005-09-21T09:54:00.000-07:00

Morir prest i arribar tard.

$$$

El veí m'ho té dit i refregit: al cel no em volen i a l'infern em preguen.

$$$

Vaig anar a sopar al restaurant de ses Truqueries i vaig estar tota la vetlada mirant el vol d'una mosca.

$$$

Obeïa ordres: tancava els ulls quan calia tenir-los ben oberts.

$$$

Quan va anar a pagar el consum del taxi es va adonar que aquella moneda era caducada.

$$$

Patir d'insomnis i no esperar a veure l'alba.

Llosques

2005-09-18T00:44:00.000-07:00

Llegint mitologia hom se'n va adonant que la història de les mentalitats és una espiral que gira entorn de la supervivència.

&&&

Seguir l'exemple de Robert Graves: quants cops no ho hauré pensat...

&&&

Si hom deixa de llegir els diaris de cada dia i els va deixant en un munt, damunt una cadira de bova, esperant que arribi el dissabte per llegir-los tots de cop, un darrere l'altre, com qui faci bugada... Si hom deixa de llegir els diaris diàriament sap que és a prop del llindar d'una teràpia: no hi ha notícia que resistesqui una setmana seguida a les capçaleres i als titulars de la lletra impressa.

&&&

En la conversa, quan els seus ulls es varen trobar, ja no tenien res a dir-se.

&&&

Aquell amant que encén un cigarret després d'haver fet l'amor, com aquell escrivent d'oficina que ha consignat una xifra en els llibres de doble comptabilitat.

&&&

Assegut a la terrassa d'un bar, em mirava aquella al·lota d'una esveltesa estranya i rompuda, quan em va demanar si era del lloc.

&&&

A vegades, a la façana estucada hi veus projectada una pel·lícula que ningú no ha filmat.

&&&

Per recomanacions de Graham Greene es va fer del club del Marqués de Murrieta.

&&&

A la cafeteria de l'aeroport em trob na Virgi, una cosina que vaig estimar, prenent un cafè amb llet i acaronada de fillets, no els he comptat: tres, quatre o cinc, i amb un somrís indesxifrable, m'ha dit: m'he tornat a separar... Em sembla que de cada separació en surt amb el fruit d'un nou fill.

Lectura

2005-09-11T09:46:00.000-07:00

Aquests dies estic llegint Por Un Futuro Imperfecto. Los retos políticos en el umbral del siglo XXI de Valentí Puig (imago mundi), aquests fragments de simpatia de l'autor per la Dama de Ferro fan estremir un poquet, com a lector no m'ho prenc seriosament, sembla més una boutade que una altra cosa, en canvi, hom considera encertades les referències que se'n fan al llarg de les pàgines de Czeslaw Milosz i Giovanni Sartrori, així com van arribant les pàgines em fa l'efecte que amb la lectura de André Glucksmann: Occidente contra Occidente i Dostoievski en Manhttan, aquest nou llibre de Valentí Puig no ens dirà res de nou exceptuant les concrecions i referències d'Espanya... M'hauré d'esperar a l'acabament del llibre i a una altra lectura contra els detalls per fer-ne una ressenya, sense instrospeccions i de cara a la galeria.

Televisió

2005-09-07T08:11:00.000-07:00

El PP ha fabricat la seva televisió amb els doblers públics, emperò, els altres partits polítics tampoc no s'hi han oposat gaire, vull dir, que no han posat morro fort contra l'empresa mediàtica, pensant que, quan tenguin la oportunitat de governar, ja faran de manipular a favor seu aquesta televisió autonòmica ara nou nascuda... Si, veritablement, hi hagués hagut una oposició verídica i frontal a IB3, idò, s'haurien d'haver abstingut de nomenar representants en el comitè televisiu, la qual cosa no feren, sinó hi han col·locat persones que havien estat esborrades dels mapes electorals i que, ara com ara, podran gaudir de qualque nòmina i moltes dietes...

Capítol 17

2005-09-01T09:43:00.000-07:00

He transcrit el capítol 17, d'aquesta obra den Vincent, que encara no sé el títol:

“”””””””””””
El joc s’havia acabat, doncs, abruptament. Flora hauria pogut treure’m, de mica en mica, la veritat, i tanmateix se’n va afluixar, com qui llença enlaire la baralla. No devia voler prolongar el meu suplici. Però com dimonis se n’hauria assabentat, de tot? Potser sí que s’estava a l’aguait i orella junyida, darrere una persiana, com havia suggerit mestre Guillem, mentre en parlàvem, d’ella. El meu veí era prou cridaner i en cap moment no va prendre la precaució d’abaixar la veu. O no s’ho creia gaire que Flora ens escoltés o bé se’n feia un sou... Era també possible que l’informador fos l’amo en Joan; que, en una darrera visita, abans d’embarcar-me amb la dona cap a Barcelona, hagués anat a veure Flora, potser per acomiadar-se’n i proveir-la de queviures, i li hagués contat a la darrera nova que corria, aquell matí, per la vila: l’escàndol i les amenaces de mestre Tano, el carnisser. D’altra banda, com vaig saber després, l’amo en Joan ja n’hi havia parlat abans, a Flora, de mi. Jo amb prou feines el conec de vista. Tanmateix, l’oncle Magí me n’ha contat moltes coses, de l’amo: ells dos són amics de tota la vida. I es veu que l’amo, sí que em coneix, a mi, pel dret i pel revers, i se sap per pedres menudes tota la meva història. Fins i tot sembla que li caic simpàtic, pel meu estil de viure, sense un duro a la butxaca, fugint de fam i de feina, i per les meves arriscades aventures. No fóra, doncs, gaire estrany, comptat i debatut, que l’amo li fes, a Flora, un retrat prou exacte de mi, perquè, en veure’m, ella, i adonar-se que em tancava, sovint a casa, com un fugitiu de possibles ulls tafaners, digués: “Aquest deu ser el famós Vicenç”. Bé. L’Amo és un home sa d’esperit i de còrpora, alt i ossut, de mans grosses i cara angulosa. Sota les espesses celles, els seus ulls clars, d’un tèrbol gris, us miren de dret. Tota la vida ha treballat com escarràs. De jove feia de pagès i, ja home granat, se’n va anar a viure a la vila i muntà una serradora. Hi va guanyar prou per retirar-se, al cap d’uns quants anys, però l’home no sap estar-s’hi, sense fer res: conrea l’hort on viu i li sobra temps per guanyar jornals menant terres d’altri, i també surt, sovint a pescar i quan n’és el temps va a cercar bolets o espàrrecs, i a caçar tords amb filats. Flora, al cap de poc temps de conèixer l’amo, s’adonà que podia refiar-se’n. Quan ella, a la mala hora, se li va queixar que els conills del veí saltaven la paret mitgera, ell li va dir: No passis ànsia, Torna-te’n al llit. I si sents fressa dins l’hort, de matinada, no en facis cabal. De fressa no en va sentir gens. Però abans que sortís el sol, l’amo ja n’havia caçat tres, de conills, ben grassos. Ja en tenim per a l’arròs de demà, que és diumenge, li va dir. Però el gran neguit de Flora no eren pas els conills. Allò que la trasbalsava i li robava la son era l’aguait den Bep. L’home s’estava quiet, hores senceres, darrere la paret mitgera, sense treure-li els ulls de sobre. No se n’amagava gens. No cercava l’empar de cap matoll o arbrissó. La guaitava a cara descoberta, i no li calien mots: els seus ulls de brasa eren prou eloqüents..”””

Capítol 15

2005-08-31T13:09:00.000-07:00

la pàgina 68, continuava així:

“”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

Pàg. 67

2005-08-31T09:11:00.000-07:00

el relat den Vincent, seguia:

"""""Vet aquí, doncs, que, el tercer dia, sense cap aguait furtiu, la veïna se'm va aparèixer. I penso que "aparèixer" és, de fet, el mot just, perquè, quan Flora se'm deixà veure sobtadament, em féu l'efecte d'una visió. Va ser ella qui em donà qui va. Em saludà, amb la mà estesa, d'un tros lluny, i s'acostà fins a la tanca, que en aquell indret és de paret seca i no gaire alterosa. Eren devers les nou. Amb un cistell al braç, jo anava a collir figues: M'havia llevat d'hora i, després d'esmorzar, vaig afanyar-me a netejar el pati a cops d'escombra, ja que el vespre abans el vent hi havia deixat una solada de fulles seques. Feia comptes que no tenia cap sentit de tancar-me a casa, atès que l'única persona, a més de mi, que aleshores trescava per aquells verals era mestre Guillem. De bon matí ja l'havia clissat i saludat d'un tros lluny, sense avinentesa de conversar-hi. Sembla que l'home frissava, aquell dia. No feia gaire que l'havia vist desaparèixer, amb la seva bici, al primer revolt del carreró, quan Flor aperegué. D'un tros lluny, em va suggeir la idea de perfecció. Era una feliç harmonia de moviments i de formes. Amb rústic abillament (capell de palma, brusa folgada, texans, espardenyes) i amb un braçat d'enciams semblava una deessa rústica (Ceres o, per què no?, Flora, com el seu nom ja insinuava). Vaig estar-me una bella estona, immòbil, colpit d'astorament, fent ombra als ulls amb la mà estesa. Després, quan ella s'anà acostant cap a al tanca, vaig començar a moure'm, com autòmata, al seu encontre. Ens vam saludar i presentar mútuament, jo com a Llorenç i ella com a Flora, mentint, ben segur, tots dos, amb la facilitat d'un llarg costum. La paret i la ufana d'uns pàmpols ens dissuadiren de l'encaixada. Vista d'a prop no desmereixia gens. Els engres cabells emmarcaven un rostre de fines faccions, de pell clara i rosada, boca generosa, que endevinàneu fàcil dal riure, i una gran serenor d'ulls blaus. Quin indret més solitari!, exclamà ella. Sembla que, ara com ara, vostè i jo som els únics que hi vivim, en aquest racó de món... Abaixà els ulls, amb aire meditatiu, però els aixecà tot seguit. Espero que serem bons amics, Llorenç. No es perdrà per mi, Flora. Ja ens havíem dit adéu, i ella s'havia allunyat de dues passes, quan es girà. Llorenç! Ara anem fenfeinats, tots dos. Però, si més tard vols descansar una estona, per què no véns a casa? A seure, vull dir, i a fer una mcia de beguda... Et va bé cap a les onze? Beníssim. T'estaré esperant...

Pàgina 66

2005-08-31T07:55:00.000-07:00

En la pàgina 66 que en Vincent de Son Caragol m'ha fet arribar d'açò que aquests dies està escrivint, podem llegir: """""""
Reprenent, doncs, el meu cap de fil, us deia (dues pàgines enrere, quan m'he embardissat en un seguit de digressions, que no sé si treuen cap a res) que anava ben errat, mestre Guillem, quan trobava que la veïna era massa granadeta epr un jove de primera volada, com jo. I us anava a confessar la fascinació que sento per certes dones que han atès un inici de maduresa. Em fan pensar en la tardor, que és la emva saó de l'any preferida, i que començava justament, aquells dies de setembre del meu relat. La tardor, a més de tantes coses boniques, que n'han dit els poetes, a més dels seus paisatges, amb claès d'or i aram, i del voleiar desesmat de les fulles, és un temps de plenitud, de fruitosos esplets, i alhora és el temps en què s'insinuen els primers indicis de lassitud, de decandiment. Hi vaig pensar, en tot plegat, quan a la fi vaig conèixer la veïna i, tot seguit, hi vaig reconèixer una nova encarnació del meu ideal femení. Però això no s'esdevingué fins al tercer dia de la emva estada a l'hortal. El segon dia, tret de la conversa amb mestre Guillem, no vaig tenir cap mena de contacte humà. Tampoc no vaig veure ni sentir res que em permetés de sospitar o de creure que la casa veïna estigués realment habitada. La banda de l'hortal que hi és més propera es troba a llevant. No en dista més de quatre passes, però hi ha una paret mitgera, meitat de marès, meitat de tela metàl·lica, reforçada a darrere, per una esponerosa bardissa, que fa prou difícil l'aguait d'uns ulls tafaners. He dit difícil, no pas impossible. Alguna cosa hi podreu entrellucar, a l'altra banda, si afineu l'indret on la bardissa no és gaire atapeïda. Hi veureu l'ample porxo, emmarcat per una airosa arcada. No diré pas que no vaig fer-ho, de guaitar-hi. Tanmateix, no hi vaig perdre gaire temps. Tenia altres feines. A més, em sentia incòmode i ridícul, al bater del sol i en positura forçada, ajupit a la gaztoneta i enganxats els ulls al forat de la bardissa. D'altra banda, la major part del dia, tenia la feina en racons de la casa o de l'hort des d'on no era visible la façana veïna""""".

País de faula

2005-08-27T08:53:00.000-07:00

Per recomanacions den Daniel aquests darrers dies m'he llegit País de faula de Dario Fo (ed. Bromera), unes memòries força interessants que estan escrites en breus capítols i en un llenguatge planer, així idò, com a contes encadenats llegim aquesta vida d'un nen. La traducció al català ha anat a càrrec de Josep Ballester i Enric Salom, i en la lectura, hem pogut constatar la riquesa del nostre idioma quan es dóna cabuda a les modalitats dels parlars que la conformen. Desconec l'original en italià, però, aquesta traducció té un bon vibrant: sonoritat i metàfora. No puc demanar més.

Escatar

2005-08-27T04:36:00.000-07:00

Quan escatava el peix suvora sa Cigonya, s'ha atracat en Met de Son Card amb una barca de no sé qui i m'ha comentat que en Vincent de Son Caragol estava escrivint com una novel·la, quasi-quasi m'he fet un tall del retgiró. Notícies d'aquesta mena te les han de dir a redossa, asseguts i amb l'ancoratge d'una birra, i no així, a la brava, suvora enderrocats i amb un guinavet a la mà, escatant peix... Que en Vincent escrigui no m'estranya gens: té acudit i bon fons, emperò, que s'enlairi en una novel·la...

Sis alzines

2005-08-25T06:57:00.000-07:00

Ahir fosquet n'Eliot em va convidar a pujar fins a Longomare, en el seu taller de pintor, hi tenia penjades els sis quadres d'alzines que darrerament ha pintat. Volia saber la meva opinió, i a més, he tret unes quantes fotos de cadascuna. Em sembla que se n'ha sortit. He preferit aquelles teles que tenen un to més aviat lila entost de verd, en canvi, n'Eliot considerava que les alzines de color verd eren les més reixides, les de color lila ho considerava unes provatures quasi fallides. Jo tampoc m'hi he posat ferruc, que amb açò de l'art n'hi ha per rifar-se'n, com deim: açò sol anar a gusts... Convençuts per en Vincent de Son Caragol, hem anat a sopar a la Marina de s'estany de calan Bosch, feia temps que no menjava peix d'aquesta qualitat. Abans de plegar hem volgut saludar la cuinera i donar-li l'enhorabona, avui, en els ambients on el turisme ha uniformat costums culinaris, ja no es menja aquesta seriosa gastronomia. El compte l'ha pagat n'Eliot i quan li he demanat per aquest gest generós, m'ha dit: la sèrie de les sis alzines, ja ho tenc venut...

Esculls

2005-08-24T07:30:00.000-07:00

(Bach) Aquest cop sí, aquest cop mon pare s’ha decidit a comprar l’obra completa de J.S. Bach en aquesta oferta que Discoplay té en catàleg; hem passat unes hores suvora els altaveus i seleccionant algunes peces discofràfiques que no m’eren conegudes, mentrestant, la claror del sol a la plaça Eivissa anava deixant un tel de boira maonesa, quan jo anava per encetar una altra Heineken, m’ha dit en veu petita: ara un poc de Mozart mos acabaria de salvar es capvespre. Quan he baixat amb l’ascensor, tenia la fosca aferrada a les sabates. I la música m’havia fet oblidar que no era a dalt la meva vila, que aquells no eren els meus carrers habituals, que encara havia d’agafar un trole per tornar a casa a l’altre cap d’illa.

.................

(Cambra 304) Si em sobra temps i tenc el vaguereig sense una agenda establerta, faig d’arribar-me a la habitació 304 de la residència d’ancians, on sempre som ben rebut per en Pepe d’Escolà i en Miquel des Migjorn. Sempre hi ha una història per sentir i una anècdota per matisar (i un glopet d’amagat per assaborir). Si qualque cosa he arribat a saber de Maó (i els maonesos del segle vint) ha estat per la història oral d’en Pepe, sentir la seva veu i la peripècia d’aquesta vida m’ha fet enlairar en la bòveda del temps, a vegades, m’ha sabut greu no haver-lo enregistrat, emperò, sempre que he pogut he anat anotant el que havia sentit. No sé si aquests apunts en paper arribaran a bon port en l’escriptura ni en quina forma de gènere literari seran parits, tanmateix, quan duim candela en la conversa solem acabar allà mateix d’on havíem partit: que cadascú faci el seu camí: que Déu té la vida i la mort en les seves mans. Quan veig que donen medalles a tort i a dret (n’hi ha tocat una a l’amo que ens porta la carretada de fems per adobar el tros), o que fan homenatges aquí i a allà per tenir ocupats al personal de protocol, hom se n’adona de la befa de la història político-oficial. Una veritable opció és donar-lis l’esquena i així ho feim.

..............

(Estació) No sé si n’arribaran a construir cap d’estació d’autobusos; l’equip municipal anterior (del Pacte de centre-centre, que jo en una vintena d’anys no n’he sabut catalogar cap d’esquerres, d’equip de govern) havia pretès ubicar-la a la plaça des Pins, ara, l’actual equip que podia passar per centre-dreta té la fixació que l’estació s’ha d’ubicar a la plaça de la Pau. Consider, em puc equivocar, que cap d’ambdues opcions és la més òptima, sobretot, pel trànsit d’autobusos que açò implica arreu dels carrers estrets i contramurades congestionades que tenim. Un constant anar-i-venir d’autobusos no és cap tranquil.litat per a una zona residencial. Crec que una de les millors ubicacions per a l’estació d’autobusos seria als solars que hi ha davant el cementeri vell, a la via perimetral. Es clar que els accessos amb aquest indret i el centre de la ciutat s’haurien de millorar bastant molt, sobretot, el carrer Creu s’hauria d’urbanitzar de bell nou. El debat urbanístic, si qualcun n’hi ha hagut, no s’hauria de donar per tancat.

...................

(Pasqua) En l’arribada d’aquestes mosques negres i grosses que rondinen dins la cuina sé que Pasqua ja és aquí, és aquell presagi que fa que el camí cap a l’estiu sigui costa cap avall.

Ferreries

2005-08-23T07:30:00.000-07:00

Avui toca anar a Ferreries. No mos ho podem perdre. Qui no té una cama de Ferreries? Gent geniuda. Gent feinera de debò, el que passa és que no sé si serveix de res fer gaire feina... Quan el feix era feixuc deien allò de: aquí hi ha un viatge per a un ferrierrenc. He llegit la seva història que han anat escrivint Antoni Serra, Joan Janer, Josep i Florenci Sastre, etc... Les hores que hi he anat passant en aquest poble han estat suportables, emperò, mai he deixat que fossin dies, no sé si ho haguera ressistit... Quan ho comentava a Víctor Martí aquesta ofegor, aquesta mancança de brisa marítima, m'obria la finestra de la seva cambra i tot assenyalant els costers i turons de l'entorn, em deia: imagina't que ets al Pirineu... I així han anat passant els anys, un darrere l'altre, i jo sense acostumar-me a aquest enclotament geogràfic. Anar a Ferreries i tenir el pressentiment que hi ha quelcom que bull que podria ser autèntic...

Bernat d'Atalis

2005-08-20T02:29:00.000-07:00

Un no voldria deixar passar el dia sense felicitar a Bernat d'Atalis, aquest amic que sempre ens ja ajudat a travessar moments de tota mena, en Bernat d'Atalis ara es troba massa entretingut en afers professionals, quan acabi la temporada, esperam que s'animi a donar-nos a conèixer els seus haikús, tankas, estances, gloses, xacres i altres tipus de poemes que tant bé se'n surt. A vegades, he estat a casa seva a sopar, després d'alguns dels seus viatges professionals, i puc assegurar que conversant amb en Bernat, sempre surts enriquit de coneixements, d'experiències, d'anècdotes, etc. És una joia poder gaudir de la seva amistat. Com que no gos fer uns versos meus per a l'efemèride, ho deixarem amb una cançoneta que l'hi he sentit cantar sovint:

Sant Pere bon homo era,
sant Bernat ja ho havia estat
i sant Jaume amb una cuiera
li tirava arròs pes cap.

Bernat, una abraçada!

Estiu bis

2005-08-19T04:19:00.000-07:00

(Mare de Déu d’Agost) Quan arriba aquesta diada cal fer resum de l’estiu que duim rostit; fer inventari del viscut i fer agenda de les possibilitats de viure, i no debades, conformar-se amb les hipòtesis de treball i les teories del desig. No he assistit a cap concert de relleu, fins i tot, malgrat que em convidaven, em vaig perdre a voluntat el concert de David Russell al teatre Principal, no obstant, ningú no em robarà el petit concert de fabiol menorquí que ens va oferir en Nicolau Huguet a can Toni Moll en commemoració dels seus 79 anys. Quina gozada! Ara fa uns dies, tampoc em vaig voler perdre l’espectacle de les bimbolles que ens va oferir en Pep Bou, aquest amic de l’amic Eduard Delgado i que ha sabut amorgonar pes Migjorn. Vaig aplaudir de gust. Vaig gaudir com un fillet de calçons curts. Les coses senzilles i sense pretensions pomposes són les que més arriben, com el pa torrat amb oli i sal...
&&&
(Estiu bis) Aquest hauria pogut ser un bon estiu. Impagable. Sense rebuts ni un llamp de foc. Sense en Zapatero ni n’Aznar donant el coñazo per aquesta illa, emperò, mirau per a on, sense la caterva del personal de seguretat ni altres semblances o simulacres de bòfies ens hem quedat gairebé desatesos: aconseguir un poc de costo s’ha fet impensable o a uns preus desorbitats, quan antany, tenint els dos indesitjables per aquests rocanys te n’oferien a cada capdecantó. La meva teoria és que tot plegat va venir amb el mateix barco. O potser en Tejero Isla no deu res a ningú i no fa favors...
&&&
(Seguí) No sé si ha estat una serp d’estiu, jo em pensava que era una faula que a les cases on hi havia dida les serpents s’hi atracaven, emperò, vaig poder constatar anys enrere, i encara avui, que la cosa és vera-vera. Idò, el Pp designarà a Pepe Seguí candidat a la presidència pel Consell i el comentari que s’escau: és obvi que aquest partit ha renunciat a governar en el CIM.

Papers

2005-08-18T09:12:00.000-07:00

Preparant els papers per fer un viatge a l'estranger m'he adonat que tenia el passaport caducat. Redimonis, he partit cap a comissaria per efectuar els tràmits: dues fotografies tamany carnet, dni actualitzat, etc... A l'oficina policial, m'ha atès un escrivent que en tot moment m'ha parlat en castellà, dir que el tracte ha estat correctíssim, emperò, que a ca nostra i, una persona que és nascuda aquí, que vam anar a escola junts i a l'institut plegats, idò, que em giri l'idioma... Em fa gràcia. Jo parlava en menorquí i ell em seguia el discurs en castellà. Ens hem entès a la perfecció. Després he pensat el que ens comentava en Tomm, quan es produïren els atemptats terroristes de Madrid de l'any passat, en Tomm ens deia que els serveis secrets espanyols no havien tingut prou en compte l'aprenentatge de l'àrab, com si els moros estassin per parlar espanyol entre ells, idò, que una de les llacunes, entre altres, en l'espionatge concret d'aquelles cèdules havia estat que no s'havien transcrit les converses telefòniques intervingudes, ni molt manco, interpretat... I així vesteix en Magí.

Pedres

2005-08-17T06:22:00.000-07:00

N'Eliot, en una de les seves passetjades, va trobar una pedra amb un fòssil incrustat, avui dematí quan he anat a veure'l per concretar el sopar de divendres, m'ha regalat la pedra. Jo feia el desmenjat amb talent. Només va ser mostrar-me la pedra i aquell fòssil semblant a un vogamarí i ja he perdut l'oremus... Em vaig oblidar de fer llista i, ara ben bé, no sé quines coses em corresponen d'anar a comprar. Hauré de pigar un cop de telèfon a n'Eliot perquè em refresqui la memòria. Tot serà que el despengi. Quan té la música a tot drap, no se'n preocupa gens d'aixecar el telèfon. Ja deixarn un missatge al contestador, pensa tranquil. He netejat la pedra amb aigua i saó, i he procedit a fer una sèrie de fotografies. Quina meravella el món de les pedres!

En posa

2005-08-16T07:54:00.000-07:00

Avui llegia, en un diari d’estona, aquest article de Toni Moll, qui havia estat professor meu al seminari abans no partís a fer les amèriques:

(Via Crucis)

Quan vaig tornar d’Amèrica, al començament dels anys setanta, sovintejaven les manifestacions contra el règim, organitzades per un grup, potser no gaire nombrós, però prou combatiu i arriscat. S’hi aplegaven homes de diverses ideologies: liberals, socialistes, anarquistes... Amb la Transició, el grup s’anà disgregant, atès que els antics companys, entrant en el joc de la política, s’afiliaren a diversos partits.
Algú ha dit que la crítica i la denúncia contra els abusos de poder, socials i polítics, s’ha mantingut, en part, en la novel·la negra. Confés que en tota la meva vida, ja llarga, de lector, el conte i la novel·la d’intriga, incloent-hi la major part dels títols de “La cua de palla”, han ocupat un espai preferent.
Tot sovint, amb el pas del temps, se m’oblida la trama d’aquesta mena de relats. N’hi ha uns quants, tanmateix, que m’han deixat un record inesborrable. Entre ells destaca “El jardiner constant”, de John le Carré. Conta la història de Sandi Woodrow, un diplomàtic educat, elegant i aficionat a la jardineria, que s’entesta a trobar els responsables de la mort de la seva dona, assassinada a Kenya, després de ser violada i torturada, i s’acaba enfrontant amb el poder més ferotge de les multinacionals farmacèutiques. A mesura que la investigació progressa, l’home sent que una inexorable amenaça pesa, cada vegada més, damunt seu.
No puc estar-me de veure un clar paral·lelisme entre la trajectòria d’aquest personatge i el camí de Jesús cap a la creu.

Crec que el pensament teològic actual sobre la passió i mort de Jesús corregeix i critica certs punts de vista d’èpoques passades. Avui, per exemple, molts teòlegs es negarien a subscriure aquestes paraules de Sant Lleonart de Porto-Maurizio: “Què és el que condemna Jesús a una mort tan atroç? Fou Pilat? Foren els escribes i fariseus? No, germans meus, no. Fou la justícia divina que mai no volgué dir ‘prou´ fins que el veié expirar sobre aquell suplici. El Salvador bondadós agonitzava penjat a l’aire de tres claus, vessava llàgrimes de sang, sagnava pertot arreu. Però la justícia inexorable deia: ‘encara no´. La seva tendra mare plorava al peu de la creu, sanglotaven les pietoses dones, tots els àngels i esperits benaurats gemegaven davant un espectacle tan cruel. Però, la justícia, sense deixar-se commoure, repetia: ‘encara no´. I no va dir: ‘ja n’hi ha prou´ fins que no el veié exhalar l’últim sospir” (Citat per J. I. González Faus).
Gosaria dir que el déu descrit en aquestes frases no és el Déu del Parenostre. Em fa pensar, més aviat en un ídol implacable, assedegat de sang i revenja. “A vegades”, observa Henri Denis, “és difícil deseixir-se del tot d’una concepció del sacrifici que recorda, no sols l’Antic Testament, sinó, més encara, les religions paganes” (Jesús, fill pròdig del Pare, pàg. 92).

Allò que li va suscitar, a Jesús, els seus pitjors enemics fou l’anunci del Regne: l’anunci d’un nou ordre en què els homes, essent fills de Déu, són lliures, gaudeixen d’una mateixa dignitat i han de sentir-se urgits a promoure la pau i l’amor fratern. Allò que els principats i potestats d’aquest món no li podien perdonar, a Jesús, fou la seva opció preferent pels pobres, els marginats, els febles i el seu obert refús dels “rics” i dels “escribes i fariseus”. Quan Jesús deia als poderosos, als que es creien millors que els altres, frases com aquesta: “els publicans i les dones de mala vida us passaran al davant en el Regne de Déu (Mt 21, 31), s’hi jugava la pell. I ell no ho ignorava. Ho va saber i ho va acceptar, de bon principi. I quan arribà l’enfrontament de Getsemaní, principi d’un llarg patiment i d’una llarga agonia, no volgué escapolir-se’n amb un miracle de darrera hora.

Al llarg dels segles cristians no hi ha mancat qui seguís aquest exemple. Ni en manquen, tampoc, en els nostres dies.
El 24 de març de 1980, Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, mentre celebrava una missa, va morir d’un tret. El dia abans, en una homilia pronunciada a la catedral, després de llegir una llarga llista de víctimes de la violència de l’estat, demanà al govern i a l’exèrcit, però sobretot als soldats, que deixessin de matar.
“El mateix Óscar Romero, preveient la seva mort, havia declarat a un periodista: ‘Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc´. I així ha sigut. La seva figura no ha deixat de créixer en tota l’Amèrica Llatina. S’ha convertit en el símbol del cristianisme alliberador. Els seus seguidors s’han multiplicat per centenars. I alguns, com Ignasi Ellacuría i els seus germans jesuites, n’imitaren l’exemple martirial.
“Ja sé que la resurrecció de Crist s’ha de considerar com un fet històric, però no deixa de ser un misteri. En canvi, la resurrecció de Crist en la consciència dels seus deixebles és un fet constatable que omple el llibre dels ‘Fets del apòstols´” (J. Reixach, AVUI, 27, III, 2005).

Mare de Déu d'Agost

2005-08-15T10:31:00.000-07:00

Estic expectant: farà fosca avui a les set...

Pops

2005-08-15T02:27:00.000-07:00

Tots els pops acaben a sa Colàrsega.

Dissabte

2005-08-13T03:04:00.000-07:00

Per recomanacions de n'Eliot, els dissabtes compr l'Abc. Al principi, per evitar engronys, vaig haver de baratar de quiosc. Cada dissabte l'anava comprant en establiments diferents, així no creava hàbit entre el lector i el quiosquer. Ara ja ho tenc superat: l'amo del meu quiosc habitual és d'esquerres de la banda dreta que dic jo, és a dir, que tot és de tothom, manco el que és seu en propietat, gairebé sempre, aquest tipus de personal vota al Psoe per allò de la casa comú que mai serà comunitària. Un dia n'Eliot em comentava que a Zizou, durant les milícies, li varen caure quatre setmanes de cabalòs per haver-lo trobat llegint l'Eguin, quan l'Eguin era legal i legalitzat com qualsevol altre paper, abans no entràs en pastura l'Audiència Nacional, i en Zizou es va atrevir a fer un recurs contra el seu empresonament castrense i encara li varen caure tres setmanes més de condemna... Idò, mirau per on, els dissabtes el compr l'Abc pel seu especial cultural i la veritat és que són unes pàgines bastant dignes en continguts i en il·lustracions, tenc entès que en Zizou també se'l sol comprar. I avui, aquest dissabte sense agenda, a quin quiosc de Mallorca haurà anat...

Sant Llorenç

2005-08-10T06:50:00.000-07:00

Anirem a Aló i agafarem un bon mac.

St. Gaietà

2005-08-08T08:13:00.000-07:00

Vam ser a les festes de Llucmaçanes. El rodol m'era conegut: fa una pila d'anys hi vaig viure tres mesos en una caseta del camí de la vila. En Paco va voler que provàssim un vi fet seu de l'any passat i, més tost més tost, vam sortir del pati amb unes veles desplegades, emperò, quan te conviden i et tracten com un convidat, qualsevol diu el que realment hauries de dir: que aquell vi no tenia bon bevent, que estava un poc picat, i a més, tenia un excés de graus d'alcohol... El meu amic Eliot que m'acompanyava, també hi havia residit alguns mesos en aquella posada, quan va estar destacat dalt la Mola durant les milícies. Eliot només tenia una obsessió: volia veure una alzina que havia sembrat al pati posterior del trast: va quedar meravellat en veure aquell arbre, em sembla que del llagrimer va rodolar qualque gota, em va demanar la càmera fotogràfica i va tirar fotos i més fotos, com un posseït per aquell arbre majestuós i altívol. I en un moment de calma, em va dir: mai et sabrà greu d'haver sembrat arbres... Jo en aquells moments només tenia una idea fixa: trobar algun conegut per assegurar el viatge de tornada, atès que aquell rústic vi em pujava al cap frenèticament.

Capvespre

2005-08-06T03:26:00.000-07:00

Durant el capvespre d'ahir vaig visitar n'Eliot, un pintor amic, que segons tenc entès només ha fet una sola exposició en la seva vida artística, no obstant, la seva obra té sortida o, almanco, que jo sàpiga no se li coneix altra professió. Sempre em demana consells i criteris sobre llibres i cds, malgrat que ho té molt clar el que vol llegir i el que vol escoltar. Compra la premsa segons si publiquen especials culturals, idò així, a la nevera hi té aferrada una xuleta amb un gomet per saber el diari que ha d'adquirir.

Sant Cristòfol

2005-08-05T04:36:00.000-07:00

Les festes de Sant Cristòfol de ses Corregudes des Migjorn Gran ja s'han acabat. Quan em posaven l'aiguarròs dalt el cap, abans em remullaven els cabells i ara em remullen la closca, aquella closca escupida dels cretins. Ben cert, idò, quan em baptiaven amb aquesta aigua amb colònia amarada de juevert i altes herbes aromàtiques, m'ha caigut el món de la infància damunt meu i he pensat que, malgrat tot, no hem avançat gaire: després d'unes breus vacances pagades o no, hom ha d'anar a fer feina per seguir visquent a no ser que hagi pogut emplomar una paga de jubilació anticipada. Un amic d'infància perduda, m'ho ha vingut a dir al tauell del casino la Palmera: açò segueix igual: hi ha els qui roben i els qui volen robar. Hem fet un gin amb oliva per escatir els mals presagis.

Fosquet

2005-08-03T11:08:00.000-07:00

Ahir fosquet vaig anar a a fer sa berneta a casa d'un amic acabat de jubilar; té mil projectes dins el cap: mesura el temps qui fa por. Açò de les jubilacions anticipades consider que és la cosa més positiva que s'ha inventat l'home modern. Tenc una jubilació de pela curta, però, tenc tot el temps del món -- em va dir l'amic. Avui dematí m'ha telefonat per anar a fer un cafè a can Ulises i tot d'una he vist que l'optimisme d'ahir havia minvat un poquet: M'han de tornar fer una analítica de sang, sembla que hi ha cosa que no encaixa -- també m'ha dit, un xic misteriós. Hem quedat per demà de bon matí al Tritón, salparem a la mar cap a sa Barra, a veure si feim poal ple.

Na Binada

2005-08-01T08:17:00.000-07:00

Quan estic avorridot em mir mapes, plànols i tota mena de dibuixos que descriguin un lloc. No som gaire amic de la filologia acadèmica, no obstant, la toponímia i l'etimologia em tenen captivat d'ençà fa temps, i per aquest motiu m'agrada pasturar les pàgines de Joan Coromines, entre altres savis, i em perd pels senders de l'especulació de les paraules que donen nom als llocs que visitam i als indrets que sospiram visitar. Avui mateix, he constatat en un plànol cadastral el nom d'una tanca de Parella Vella: Na Binada, posava escrit en lletra convençuda i he agafat la velo i un capell de palmes, i ja som partit a veure aquesta tanca.

Beure

2005-07-31T09:28:00.000-07:00

No mamis del bòtil en beure. Beu en galet, et deien.